jueves, 28 de abril de 2011

TALLER 3: PINTORS!

I aquí podeu veure el resultat del taller d'avui: un quadre!! M'encanten!!
Avui ha estat l'últim dia que he pogut estar amb l'Arnau i la Georgina, demà marxo de viatge de feina i tot el cap de setmana, així que estic una mica trista (marxen diumenge) però contenta d'haver disfrutat d'ells aquestes tres tardes;-)
El taller d'avui consistia en pintar un quadre sobre el tema que volguessin i amb la tècnica preferida! I, com ja us he dit abans, per penjar en la seva habitació.
Us he de dir que els ha encantat! Han pogut experimentar amb les pintures, els colors... i l'alegria de sentir-se artistes per uns instants!!
Aquí podeu veure el resultat de tots dos.
És una passada veure com els nens pensen i veuen la vida en color!

Y aquí podéis ver el resultado del taller de hoy: un caudro!! me encantan!!
Ho ha sido el último día que he podido pasar con Arnau i Georgina; mañana me voy de viaje de trabajo y hasta el lunes, así que estoy un poco triste (ellos marchan domingo) pero contenta de haber disfrutado de ellos estas tres tardes;-)
El taller de hoy consistía en pintar un cuadro sobre el tema que quisiesen y con la técnica preferida! y, como ya os dije, pensado para colgar en su habitación.
Os he de decir que les ha encantado! Han podido experimentar con las pinturas, colores... y con la alegría de sentirse artistas por unos instantes!!
Aquí podéis ver el resultado de los dos.
Qué pasada ver cómo los niños piensan y ven la vida en color!

TALLER 2

I això és el que vam fer pel taller de dimecres: el seu nom! Vaig voler pensar en tallers per decorar les seves habitacions. Per això em semblava que posar el seu nom en lletres com aquestes penjades en una de les parets de l'habitació, era un detall molt maco;-) Podeu veure el resultat en la foto; m'encanten!!
Us he de dir que l'Arnau no va tenir paciència per fer-ho; en quant va veure la caixa de cartró que anàvem a fer servir per les lletres, de seguida es va fabricar la seva cabana!
També us dic que tot i que el resultat és molt maco, no és per fer-ho amb nens petits. Així que us recomano el taller per fer-ho vosaltres per als vostres fills o per regalar.

Aquí us dic el procés:
- Imprimeix les lletres de la paraula al tamany que vulguis fer el nom. Aquestes són "Gill Sans", negrita i 600 de tamany
- Retalla-les i fes-les servir de plantilla sobre un cartró
- Retalla les lletres del cartró
- Folra-les amb teixits de diferents colors (jo vaig agafar les que la meva mare fa servir pel patchwork) enganxant-les amb cola blanca

Si las fas, envia'm una foto!! les vull veure!!

Y esto es lo que hicimos como taller del miércoles: su nombre! Quise pensar en talleres para decorar sus habitaciones. Por eso me parecía que hacer estas letras y colgarlas en una de las paredes de su habitación, era un detalle muy bonito;-)
Podéis ver el resultado en la foto; me encanta!!
Os tengo que decir que Arnau no tuvo paciencia para hacer el taller; de hecho, en cuanto vio la caja de cartón que íbamos a hacer servir para las letras, en seguida se fabricó su propia cabaña!
También os digo que, aunque el resultado es muy bonito, no es un taller para hacer con los más pequeños. Así que os recomiendo el taller para hacerlo vosotros y para vuestros hijos o para regalar.

Aquí os indico el proceso:
- Imprime las letras que contiene la palabra a hacer y al tamaño deseado. Estas son las "Gill Sans", negrita y a 600 de tamaño
- Recórtalas y hazlas servir de plantilla sobre un cartón
- recorta las letras del cartón
- Fórralas con tejidos de diferentes colores (yo utilicé unas de mi madre que utiliza cuando hace patchwork), enganchándolas con cola blanca
Si las haces, envíame una foto!! las quiero ver!!


AMB ELS MEUS NEBOTS: TALLER 1 / CON MIS SOBRINOS: TALLER 1


Aquests dies he tingut el regalet de la visita dels meus nebots!! com molts ja sabeu viuen a Tenerife i no els puc veure tant com m'agradaria. És per això que quan venen m'encanta reservar-me les tardes, si puc, per fer tallers amb ells;-) És genial crear coses amb els més petits, m'encanten!! són tan divertits, expressius, amb una energia, espontaneïtat... i tot amb un somriure... aconsegueixen que a la tieta li caigui la baba;-)
Aquí us mostro el primer taller que vam fer la tarda de dimarts: galetes de sucre i mantega!!
És el seu taller preferit. A l'Arnau li encanta ficar la mà dins el pot de farina i menjar-se la massa quan la tieta es despista. I, a la Georgina, li encanta tallar la masa amb els diferents motllos.
Quin privilegi ser la tieta d'aquests dos tresors;-)
(més endavant us presentaré al tercer nebot que tinc!)

I, per si us animeu a fer-les, aquí va la recepte. Són molt fàcils de fer!!
Recepte "Sugar cookies"
340 g mantega
400 g sucre blanca
4 ous
5 ml vainilla líquida
625 g farina
9 g baking powder
6 g sal

Estos días he tenido el regalito de la visita de mis sobrinos!! como muchos ya sabéis, viven en Tenerife y no los veo tanto como me gustaría. Es por eso que cuando vienen me encanta reservarme las tardes, si puedo, para hacer talleres con ellos;-) Es genial crear cosas con los más pequeños, me encanta!! son tan divertidos, expresivos, espontáneos... y esa sonrisa en la boca... consiguen que a la tieta se le caiga la baba;-)
Aquí os muestro el primer taller que hicimos la tarde del martes: galletas que azúcar y mantequilla!! Es su taller preferido. Al Arnau le encanta meter la mano en el pote de harina y comerse la masa cuando la tieta está despistada. Y, a la Georgina, le encanta cortar la masa con los diferentes moldes.
Qué privilegio ser la tia de estos dos tesoros;-)
(y, aún me queda otro sobrino que os lo presentaré más adelante!!)

Y, por si os animáis a hacerlas, aquí os doy la receta. Son muy fáciles!!
Receta de "Sugar Cookies"
340 g mantequilla
400 g azúcar blanca
4 huevos
5 ml vainilla líquida
625 g harina
9 g baking powder
6 g sal

lunes, 18 de abril de 2011

L'ANTONIO I EL MIQUEL / ANTONIO Y MIQUEL


L' Antonio. Quines sorpreses et depara el dia a dia! Aquí us deixo una d'ahir;-)
Desde dijous passat i fins diumenge vaig estar al saló del còmic de Barcelona en un stand promocionant el projecte en el que estic treballant: una serie d'animació 3D online "Archivo Cero" i que podeu seguir a través de la web ARCHIVOCERO.NET
Tot i que tindria moltes coses a dir sobre aquest projecte, (suposo que ho faré més endavant), en aquesta entrada us vull parlar d'una grata sorpresa que vaig tenir ahir.
Com ja us vaig dir al començar del bloc, sóc una persona que m'encanta parlar amb la gent i escoltar les seves històries, conèixer-les i compartir qui sóc amb elles.
Ahir va ser un d'aquests dies. Estant a l'stand va venir un noi, millor dit, un home amb un semblant un tant peculiar, tot i que us he de dir que després d'uns quants salons del còmic, els meus ulls i ment ja s'han acostumat;-)
Després de venir per segona vegada a veure'ns vaig decidir parlar amb ell una estoneta:
"Em dic Antonio, visc a Barcelona amb la meva dona, m'agrada pintar i he vingut per acompanyar al Miquel Fuster qui està signant llibres". Això és del primer que em va dir.
La veritat que em va picar la curiositat saber qui era aquest tal Miquel i de què anava el seu llibre, així que li vaig preguntar. Amb un to suau i amb senzillesa i humiltat, m'explicava que era el segon llibre que escrivia el seu amic parlant sobre els 15 anys que havia estat vivint pels carrers de Barcelona.
Uffff!!! El meu interès augmentava i volia conèixer'l (alguns de vosaltres ja sabeu el perquè i si puc us ho explicaré en una altra entrada durant aquesta setmana). Així que li vaig demanar si me'l podia presentar. Tot "orgullós", cap allà em va portar!!
Us he de dir que vaig haver de contenir les meves llàgrimes i, no per pena o tristor, sinó per l'emoció de poder veure i conèixer una vida totalment canviada i transformada; lluitant per viure amb autèntica llibertat, amb entusiasme per viure una vida senzilla i plena, desenvolupant els seus dons artístics i inspirant i sensibilitzant als altres a través de la seva vida passada. Per altra banda, podia veure a un Antonio, com escoltava al seu amic, orgullós de veure'l signant llibres junt a altres escriptors de gran renom i amb la humiltat per estar al seu costat i servint-lo aguantant els PILOTS que el Miquel feia servir per signar. Tota una imatge d'humiltat que va tocar el meu cor.

*Gràcies Antonio per haver-te parat al nostre stand per segona vegada! Tingues per segur que t'aniré a veure perquè em presentis a la teva dona. Gràcies a la Fundació Arrels per la vostra visió, valentia i decisió de lluitar per dignificar als que més ho necessiten. I gràcies a Déu per fer-me aquests petits regals del dia a dia que em fan no sé mai més igual;-)
**Sento que la foto no està molt bé, la vaig fer amb el mòbil i estava molt fosca;(

Antonio. Qué sorpresas te depara el día a día!! Aquí os dejo una de ayer;-)
Desde el jueves pasado y hasta el domingo estuve en el salón del cómic de Barcelona en un stand promocionando el proyecto en el que ahora estoy trabajando; una serie de animación 3D "Archivo Cero" y que podéis seguir a través de la web ARCHIVOCERO.NET
Pero, aunque tendría muchas cosas para explicar sobre este proyecto (supongo que lo haré más adelante), en esta entrada os quiero hablar de una grata sorpresa que tuve ayer.
Como ya os dije al comenzar el blog, soy una persona que me encanta hablar con la gente y escuchar sus historias, además de conocerlas y compartir quién soy con ellas.
Ayer fue uno de estos días. Estando en el Stand vino un chico, mejor dicho, un hombre con un semblante un tanto peculiar, aunque os he de decir que después de unos cuantos salones del cómic, mis ojos y mente ya se han acostumbrado;-)
Después de venir por segunda vez a vernos decidí hablar con él un ratillo:
"Me llamo Antonio, vivo en Barcelona con mi mujer, me gusta pintar y he venido para acompañar a Miquel Fuster, quien está firmando libros". Esto fue de lo primero que me dijo.
La verdad que me picó la curiosidad saber quién era ese tal Miquel y de lo que iba su libro, así que le pregunté. Con un tono suave y con sencillez y humildad, me explicaba que era el segundo libro que escribía hablando sobre sus 15 años viviendo por las calles de Barcelona.
Uffff!!! mi interés aumentaba y quería conocerle (algunos de vosotros ya sabéis el porqué y al resto os lo explicaré en otra entrada, si puedo, durante esta semana). Así que le pedí si me lo podía presentar. Lleno de orgullo, en el mejor sentido de la palabra, hacia él me llevó!!
Os he de decir que tuve que contener mis lágrimas y, no por pena o tristeza, sino por la emoción de poder ver y conocer una vida totalmente cambiada y transformada; luchando por vivir con auténtica libertad, con entusiasmo para vivir uns vida sencilla y plena, desarrollando sus dones artísticos e inspirando y sensibilizando a otros a través de su vida pasada. Por otro lado, podía ver a Antonio, cómo escuchaba a su amigo, orgulloso de verlo firmando libros junto a escritores de gran prestigio y con la humildad para estar a su lado y servirle aguantando los PILOTS que Miquel hacía servir para firmar. Toda una imagen de humildad que tocó mi corazón.

* gracias Antonio por haberte parado en nuestro stand por segunda vez! Ten por seguro que te iré a ver para que me presentes a tu mujer. Gracias a la Fundació Arrels por vuestra visión, valentía y decisión de luchas por dignificar a los que más lo necesitan. Y gracias a Dios por regalarme estos pequeños detalles diarios que hacen no ser ya más igual;-)
**Siento que la foto no está muy bien, la hice con el móvil y era muy oscura;(



jueves, 14 de abril de 2011

LLAPIS DE COLORS / LÁPICES DE COLORES


Toca compartir-vos un altre repte per aquest any:)
De sempre m'ha agradat molt tot el que té a veure en dissenyar, crear, projectar... Així que, a principis d'any em vaig proposar el potenciar i desenvolupar més aquesta àrea.
Gràcies a un regal que ens van fer uns bons amics, ens vam poder comprar una CANON 550D!!! Sí!!!! després de sis anys esperant poder comprar-ne una.
Mai he fet res de fotografia però sé que m'encanta, així que he decidit apuntar-me a un curs online amb l'Eva Ruiz de "La bicicleta vermella". Ja us diré què tal va!!
Però mentres per practicar, estic participant del repte proposat per la Mariona Cardona de "Diari de colors", 1T9F (un tema, nou fotos). Aquesta setmana tocava fer una composició amb el tema "Llapis de colors" i aquí va la meva proposta. Us agrada??
Dir-vos que estic disfrutant molt. Increïble com acabes coneixent l'objecte a fotografiar en detall. De veritat que desenvolupes una habilitat per veure una mateixa cosa desde tans diferents angles... Així vull veure la vida i a les persones!!
Si voleu participar, entreu en el bloc de la Mariona a: marionacardonabonet.blogspot.com

*gràcies Mariona per la teva creativitat, iniciativa i per contagiar als demés amb el que fas i amb l'actitud amb el que ho fas tot. Ets una campiona!!

Toca compartiros otro reto para este año:)
De siempre me ha gustado todo lo que tiene que ver con diseñar, crear, proyectar... Así que, a principios de año me propuse el desarrollar y potenciar más esta área.
Gracias a un regalo que nos hicieron unos amigos, nos pudimos comprar la CANON 550D!!! Sí!!! por fin después de seis años esperando poder comprar una.
Nunca he hecho nada de fotografía pero sé que me encanta, así que he decidido apuntarme a un curso de fotografía online con Eva Ruiz de "La bicicleta vermella". Ya os diré qué tal va!!
Pero mientras para practicar, estoy participando en el reto semanal que Mariona propone a través de su blog "Diari de colors", 1T9F (un tema, nueve fotos). Esta semana tocaba hacer una composición con el tema "lápices de colores" y esta es mi propuesta. ¿Os gusta?
Deciros que estoy disfrutando mucho. Es increíble cómo acabas conociendo en detalle el objeto a fotografiar. De verdad que desarrollas una habilidad para ver un mismo objeto desde ángulos diferentes... Así quiero ver la vida y a la personas, conciéndolas más en detalle!
Si queréis participar, entrad en el blog de Mariona en: marionacardonabonet.blogspot.com

*gracias Mariona por tu creatividad, iniciativa y contagiar a los demás con lo que haces y la actitud con la que lo haces. Eres una campeona!!

martes, 12 de abril de 2011

"Una de BRAVES!" / "Una de BRAVAS!"


Les Braves, la meva tapa preferida. No concebeixo l'anar de tapes sense demanar unes braves! Quan anava a la universitat eren conegudes, les braves del Bar Tomàs de Sarrià, com les millors i allà anava amb amics per pendre-les. Però, la veritat, que des de que he tastat les del bar MARCEL, he canviat d'opinió.
Jo he menjat les del Marcel de Sant Cugat i les del Mesón, a Sant Cugat també. Però no cal venir fins aquí si vius o passes per Barcelona sovint. El Marcel de Barcelona està al carrer Santaló.
La recepte ha passat de pares a fills, mantenint el secret de la seva elaboració. Quan les hagis menjat, diga'm què t'han semblat!! i si en saps d'algunes millor, diga-m'ho que hi aniré a menjar-les!!;-)

Las Bravas, mi tapa preferida, No concibo el ir de tapas sin pedir unas bravas! Cuando iba a la universidad eran conocidas, las bravas del Bar Tomás de Sarrià, como las mejores. Pero, la verdad, que desde que he probado las del bar MARCEL, he cambiado de opinión.
Yo he comido las del Marcel de Sant Cugat y las del Mesón, en Sant Cugat también. Pero no hace falta venir hasta aquí si vives o vas a Barcelona con frecuencia. El Marcel de Barcelona está en la calle Santaló.
La receta ha pasado de padres a hijos, manteniendo el secreto de su elaboración. Cuando las hayas probado, dime qué te han parecido!! y si sabes de unas mejores, dímelo que las iré a comer!!;-)

LLOCS AMB ENCANT / LUGARES CON ENCANTO

M'encanta Barcelona!! m'encanta passejar pels seu carrers i trobar llocs amb encant!! i avui, us volia presentar un, el ZIM. És un lloc especial, és com està a casa teva. La primera vegada que el vaig veure no m'atrevia ni a entrar pensant-me que allò era privat, impossible ser un bar: és una quadradet de... 12m2?? com a màxim!! on hi ha una barra i uns tamborets.
Es troba al carrer Dagueria, 20 (prop de la pl. Sant Jaume). I obren de dilluns a dissabte i de 18h a 23h (sent flexibles a l'hora de tancament segons la gent que hi hagi).
És un lloc per demanar-te una copa de vi i acompanyar-la d'una selcció de formatges, embotits i/o chips. També degustaràs, pel simplement de prendre el vi, un "besito". Hauràs d'anar per saber què és!!
En les fotos podeu veure: a la primera, l'entrada; a la segona, el compte que com veieu te'l fan sobre el marbre de la barra i, en la tercera, podeu veure al Francesc, un dels socis, que molt amablament t'explicarà d'on procedeixen la selecció de formages, embotits i vins que et demanis. Us ho dic, altament recomenable per passar una estoneta amb algú especial;-)

*Per cert, no vagis mai en grup!!

Me encanta Barcelona!! me encanta pasear por sus calles y encontrar sitios con encanto!! y hoy, os quería presentar uno: el ZIM. Es un sitio especial, es como estar en casa. La primera vez que vi el sitio no me atrevía ni a entrar, pensándome que era privado, imposible el ser un bar: es un cuadradito de unos... 12m2?? cómo máximo!! donde encontrarás una barra y unos taburetes.
Está ubicado en la calle Daguería, 20, (cerca pl. Sant Jaume). Y abren de lunes a sábado y de 18h a 23h (siendo flexibles a la hora del cierre dependiendo de la gente que haya).
Es un lugar para pedirte una copa de vino, acompañándola con una selección de quesos, embutidos y/o chips. También degustarás, por el simple hecho de tomarte una copa, un "besito". Tendrás que ir para saber qué es!!
En las fotos puedes ver: en la primera, la entrada; en la segunda, la cuenta escrita sobre el mármol de la barra y, en la tercera, podrás ver al Francesc, uno de los socios quien muy amablemente te explicará de donde proceden la selección de quesos, embutidos y vinos que te pidas.
Os lo digo: altamente reomendable para disfrutar de un ratito con alguien especial;-)

*por cierto, no vayas nunca en grupo!!

domingo, 10 de abril de 2011

REPTE 2011 / RETO 2011

Fa dos dies que la meva amiga Patry em va preguntar com m'havia anat la cursa de "El Corte Inglés". Li vaig dir que avui faria una entrada al bloc per explicar-ho, així que... allà va!!
Ja us vaig comentar que a finals del 2010, principis del '11, em vaig fer una llista de propòsits per assolir en el nou any. Aquests propòsits de seguida es van convertir en reptes, per això que faig servir aquesta paraula.
En aquesta entrada us parlaré del primer.
Sóc una persona amb bastant, molta! energia, i a qui li encanta l'esport. Ja de petita els meus pares* ens apuntaven a tots els germans a algun equip per aprendre aquell esport en qüestió. Vaig fer ping-pong (ja sé, una mica friki però...), bàsquet (on vaig tenir a un entrenador que el recordaré de per vida, el Joaquim Farga) i gimnàstica esportiva (esport que vaig disfrutar moltíssim!!). Després d'aquesta època, ja tot va ser anar al gimnàs.
Quan em vaig casar ens vam anar a viure a Terrassa, on vaig tenir l'opotunitat d'anar a un gimnàs impressionant: barato i amb mogollón de serveis. Allà em vaig aficionar al pàdel.
Després de dos anys i mig ens vam mudar a Sant Cugat, i els mateixos anys han passat esperant poder apuntar-me al gimnàs. Va ser aquí quan vaig començar a pensar que necessitava fer alguna cosa. I... tacháááánnnn!!! Córrer. Què millor que fer un esport que pots anar en qualsevol moment, a qualsevol lloc, és gratuït, disfrutes de l'entorn i és sa!!
El primer dia em moria de la vergonya. No sé el perquè, però el Marc va haver de venir amb mi. Em vaig soprendre del munt de gent que surt a córrer, dels moltissims llocs als que pots anar a Sant Cugat i del bon estat de forma que tenia: al segon dia ja corria 6,5km!! no està malament, no??
Després de dos mesos corrent us confesso que la motivació ja estava baixant, (també us he dir que és bastant normal en mi: m'encanta començar coses noves però em costa molt mantenir-les), fins que em vaig trobar a uns amics anant a mirar el Barcça que s'entrenaven per participar després en curses. Així que vaig pensar en fer el mateix.
En dues setmanes hi havia la cursa de El Corte inglés: 10,775km. Vaig trucar a una amiga que sabia que s'apuntaria perquè: de mandrosa, gens, i d'aventurera, molt (gràcies Evita!!) i totes dues cap a Barcelona!! La vam fer tota corrent, tranquill.lament i, us he de confessar, i no per fer-me la xula, que podria haver continuat i que no vaig tenir agulletes. yuhuuuuuu!!!
Així que... nou repte pel febrer del 2012: la mitja marató de Barcelona. Algú s'apunta???????

*vull agraïr als meus pares l'esforç que sempre han fet per donar-nos l'oportunitat de tenir i viure diferentes experiències que ells no van tenir a la nostra edat, sacrificant de ben segur moltes vegades el seu benestar. GRÀCIES!!

Hace dos días que mi amiga Patry me preguntó cómo me había ido la cursa de El Corte inglés. Le dije que hoy pondría una entrada en el blog para explicarlo. Así que... allá va!!
Ya os comenté que a finales del 2010, principios del '11, me hice una lista de propósitos para alcanzar durante el nuevo año. Estos en seguida se convirtieron en retos, por ello que hago servir esta palabra. En esta entrada os hablaré del primero.
Soy una persona con bastante, mucha!, energía, y a quien le gusta y disfruta practicando deporte. Ya de pequeña mis padres nos apuntaban a los hermanos a algún equipo para aprender ese deporte en cuestión. Hice ping-pong (ya sé, un poco friki pero...), básquet (donde tuve a un entrenador que recordaré toda la vida, el Joaquim Farga) y gimnasia deportiva (deporte que disfruté muchísimo!!)
Después de esta época, ya todo fue ir al gimnasio.
Cuando me casé nos fuimos a vivir a Terrassa, donde tuve la oportunidad de ir a un gimnasio impresionante: barato y con mogollón de servicios. Allí me aficioné al pádel.
Después de dos años y medio nos mudamos a Sant Cugat y, los mismos años han pasado esperando apuntarme al gimnasio de aquí. Pero no lo he hecho. Fue entonces cuando empecé a pensar que necesitaba hacer alguna cosa. Y... tacháááánnnn!!! Correr. Qué mejor que practicar un deporte que puedes ir en cualquier momento, cualquier lugar, es gratuito, disfrutas del entorno y es sano!!
El primer día me moría de la vergüenza. No sé porqué, pero Marc tuvo que acompañarme. Me sorprendí del montón de gente que va a correr, de los muchísimos sitios que hay para correr en Sant Cugat y del buen estado de forma que tenía: el segundo día ya corría 6,5km!! no está mal, no??
Después de dos meses corriendo, os confieso que mi motivación ya estaba bajando (también os digo que es normal en mí: me encanta comenzar cosas nuevas pero me cuesta mantenerlas), hasta que quedamos con unos amigos para ir a ver el Barça quienes se entrenaban para participar en cursas. Así que pensé en hacer lo mismo.
En dos semanas había la cursa de El Corte Inglés: 10,775km. Llamé a una amiga que sabía que se apuntaría porque, de perezosa, nada y, de aventurera, mucho (gràcies Evita). Así que, las dos para Barcelona!! La hicimos toda corriendo, tranquilamente y, os he de confesar, y no por hacerme la chula, que podría haber continuado y que no tuve agujetas!!!yuhuuuuuu!!!
Así que... nuevo reto para febrero del 2012: la media maratón de Barcelona. Alguien se anima???????

*quiero agradecer a mis padres el esfuerzo que han hecho siempre por darnos la oportunidad de tener y vivir diferentes experiencias que ellos no tuvieron a nuestra edad, sacrificando seguro que muchas veces su bienestar. GRACIAS!!



sábado, 9 de abril de 2011

UNA CARTA i UNA CANÇÓ" / "UNA CARTA Y UNA CANCIÓN"

Fa temps que un/a amic/ga, major de 14 i menor de 17anys, em va regalar una carta personal que havia escrit a Jesús. Evidentment és personal i no la penso publicar ni compartir, tan sols una frase que va tocar el meu cor:
"...estic vivint aterrat/da pels altres i vull que això acabi".

Per desgràcia és una experiència que molts joves i no tan joves d'avui dia estan vivint, esclaus dels estereotips que la nostra societat imposa. Els nois: han de ser i estar forts, amb una activitat sexual suficient perquè cada dilluns després del cap de setmana puguin comentar amb els colegues amb qui han estat i no quedar en redícul... Les noies, esclaves dels cànons de bellesa que no sé qui ha inventat perquè estiguis guapa, fer les mil i una perquè els nois s'hi fixin en tu i puguis dir que algú va radera teu... i una llista ben llarga de la que us he de confessar que com a noia he lluitat també i ho segueixo fent. No és fàcil.

Em sento privilegiada, per altra banda, que a través de la meva feina pugui estar al costat de gent que pateix i poder'ls-hi proveïr d'espais segurs on obrir el cor sense ser jutjats. Així que GRÀCIES als valents que no els importa sentir-se vulnerables i comparteixen les seves lluites, i a aquells qui estan al costat dels qui més pateixen. Realment val la pena!!

Hi ha una cançó que m'encanta!! no per la qualitat musical, que no sé si en té, (no hi entenc gens), sinó per la lletra. Es titula "QUE NADIE", del Manuel Carrasco i la Malú, i la dedico a tots aquells qui estan lluitant amb la seva autoestima:
"Que nadie calle tu verdad, que nadie te ahogue el corazón, que nadie te haga más llorar, hundiéndote en silencio... Que nadie te obligue a morir, cortando tus alas a volar, que vuelvan tus ganas de vivir...".
Aquí està l'enllaç:

http://www.youtube.com/watch?v=-K_kcCWh3yQ

*si no està bé, poseu al youtube "que nadie, manuel carrasco y Malú"


Hace tiempo que un/a amigo/a, mayor de 14 y menor de 17 años, me regaló una carta personal que había escrito a Jesús. Evidentemente es personal y no la pienso publicar ni compartir, tan sólo una frase que tocó mi corazón:
"estoy viviendo aterrado/a por los demás y quiero que esto acabe"

Por desgracia esta es una experiencia que muchos jóvenes, y no tan jóvenes, de hoy en día están viviendo, esclavos de los estereotipos que nuestra sociedad impone. Los chicos: han de ser y estar fuertes, con una actividad sexual suficiente para que cada lunes, después del fin de semana, puedan comentar con los colegas sus experiencias entre sábanas y no quedar en ridículo... Las chicas, por otro lado, esclavas por los cánones de belleza que no sé quién ha inventado para sentirte guapa, hacer las mil y una para que los chicos se fijen en ti y puedas decir que alguno va detrás tuyo!... Y una lista bien larga de la que os he de confesar que como chica he luchado y lo sigo haciendo. No es fácil.

Me siento privilegiada, por otro lado, que a través de mi trabajo pueda estar al lado de gente que sufre y poderles proveer de espacios seguros donde abrir sus corazones sin ser juzgados. Así que, GRACIAS a los valientes que no les importa sentirse vulnerables y comparten sus luchas y, a aquellos que están al lado de los que más sufren. realmente vale la pena!!

Hay una canción que me encanta!! no por su calidad musical, que no si sé si la tiene (no entiendo de esto), sino por la letra. Se titula "QUE NADIE", cantada por Manuel Carrasco y Malú. Y se la dedico a todos aquellos que están luchando con su autoestima:
"Que nadie calle tu verdad, que nadie te ahogue el corazón, que nadie te haga más llorar, hundiéndote en silencio... Que nadie te obligue a morir, cortando tus alas a volar, que vuelvan tus ganas de vivir...".
Aquí está el enlace:

http://www.youtube.com/watch?v=-K_kcCWh3yQ

*si no está bien, busca en youtube "que nadie, Manuel carrasco y Malú"

"Un Llibre" / "Un libro"


No em considero una bona lectora; em costa està quieta i concentrada en una sola cosa. Agafo casi cada dia els ferrocarrils, de Sant Cugat a Barcelona, amb el que és una bona oportunitat per fer-ho! però... la diversitat de gent, l'intentar endevinar a quina parada es baixarà aquella o altra persona, els típics que parlen súper fort i vulguis o no ja formes part de les seva conversa, la música... tot són excuses que em distreuen del que estic llegint!!!
Però, la veritat és que aquests dies estic submergida en la lectura d'un llibre que ha centrat tota la meva atenció. Me l'ha recomenat el meu marit, el Marc, qui ell sí és un devorador de llibres. Es titula "LA CABAÑA, on la tragèdia es troba amb l'eternitat" i, tot i que no me l'he acabat de llegit, ja us el recomano!!


No me considero una gran lectora; me cuesta estar quieta y concentrada en una sola cosa. cojo casi cada día los ferrocarriles, de Sant Cugat a Barcelona, con lo que es una buena oportunidad para hacerlo!! pero... la diversidad de gente, el intentar adivinar en qué parada bajará esta u otra persona, los típicos que hablan súper fuerte y quieras o no ya formas parte de sus conversaciones, la música... todo son excusas que me distraen de lo que estoy leyendo!! Pero, la verdad es que estos días estoy sumergida en la lectura de un libro que ha centrado toda mi atención. Me lo ha recomendado mi marido, Marc, quien él sí que es un devorador de libros. Se titula "LA CABAÑA, donde la tragedia se encuentra con la eternidad" y, aunque no lo he acabado de leer, ya te lo recomiendo!!




viernes, 8 de abril de 2011

Paraules per regalar / Palabras para regalar













Tenia ganes de compartir amb vosaltres una cosa que em va passar abans d'ahir, dimecres. Em dirigia a una de les oficines del banc Sabadell per fer el pagament d'un curs de fotografia que començaré al juny!!!
Just arribant, vaig veure que hi havia dues ambulàncies a l'entrada i, vaig pensar: "carai, ha hagut de passar algo greu perquè hi hagi dues!!", però no li vaig donar més importància.
Vaig entrar a dins i tot semblava com si no res. Als cinc minuts, vaig veure als de l'ambulància sortint d'una de les habitacions de l'oficina, amb cares no precisament d'alegria. I, tot seguit, els mossos entraven.
De cop i volta, una de les treballadores va començar a plorar... Algo greu estava passant... Era el meu torn. Així que cap al mostrador vaig anar. En aquests moments va ser quan em vaig enterar que a un dels treballadors li acabava de donar un atac de cor i s'havia mort. Em vaig quedar paralitzada. Era la primera vegada que era testimoni d'una situació així i, de seguida, em vaig quedar súper trista pensant en tot plegat. Com et pot canviar la vida en qüestió de minuts!!!

Durant tota la tarda vaig estar pensant sobre el tema així que vaig decidir fer algo. I va ser quan vaig fer aquesta postaleta, tipus scrap, amb la paraula "ÀNIMS" i una noteta al darrera. La veritat és que són situacions que em costa dir quelcom, però algo volia fer. Així que ahir, tot i que morta de la vergonya, em vaig adreçar i els vaig donar.

Encara no sé si vaig fer bé o no, perquè en un principi em vaig endur els crits d'un dels treballadors fent-me fora, confonent-me amb una d'aquestes clientes que arriben a última hora quan ja està tancat i, us he de confessar, que em vaig sentir fatal, súper despreciada!! Però, bueno, és algo que hi havia al meu cor i així ho vaig fer.

Va ser una situació que em va fer reflexionar sobre la meva vida, com la vull viure!! i em va venir al cap el que va dir William Burden, viure la vida "sense reserves, sense retorn y sense res que lamentar"!!


Tenía ganes de compartir con vosotros algo que me pasó el miércoles. Me dirigía a una de las oficina del Banco de Sabadell para hacer el pago de un curso de fotografía que empezaré en junio!!
Justo al llegar, vi que habían dos ambulancias en la entrada, y pensé: "vaya, algo grave ha tenido que pasar para que hayan dos", pero no le di más importancia.
Entré y todo parecía como si nada. A los cinco minutos, vi a los de la ambulancia salir de una de las habitaciones de la oficina, con cara no precisamente de alegría. Acto seguido, entraban los Mossos.
En seguida, una de las trabajadoras empezó a llorar... Algo grave estaba pasando... era mi turno. Así que hacia el mostrador me dirigí. Fue en estos momentos cuando me enteré que a uno de los trabajadores le había dado un ataque al corazón y se había muerto. Me quedé paralizada sin saber qué decir. Era la primera vez que era testimonio de una situación así y, en seguida, me quedé súper triste pensando en todo. cómo te puede cambiar la vida en cuestión de minutos!!!

Durante toda la tarde estuve pensando sobre el tema, así que me decidí a hacer algo. Y fue cuando hice esta postal, tipo scrap, con la palabra "ÁNIMO" y una notita por detrás. La verdad es que son situaciones que me cuesta mucho decir algo, pero lo quería hacer. Así que, ayer, aunque muerta de la vergüenza, me dirigí allí y se la di a los trabajadores.

Aún no sé si hice bien o no, porque en un principio me llevé los gritos de uno de los trabajadores haciéndome fuera, al confundirme con una de estas clientes que llegan a última hora cuando ya está cerrado y, os he de confesar, que me hizo sentir fatal, súper despreciada!! Pero bueno, es algo que había en mi corazón y así lo hice.

Fue una oportunidad para pensar y reflexionar en mi vida, cómo quiero vivirla!! y en seguida me vino a la cabeza lo que dijo William Burden: vivir la vida "sin reservas, sin retorno y sin nada que lamentar"!!





"Simplement, jo"

Ja arribat!!
Sí, sí, ja ha arribat el moment d'assolir el repte número 4 d'aquest 2011: estar present a la blogosfera a través d'un bloc personal, el "Simplement, jo". Us he de dir que la idea inicial era tenir un altre tipus de bloc però, poder serà un dels reptes pel 2012!!
Sóc una persona que m'encanta passar temps amb la gent, aprendre d'ella, crear coses noves, fer fotos, anar a correr, ajudar als que pateixen,... en fi, viure la vida al màxim!!
Un munt d'experiències passen en el meu dia a dia i volia deixar-les per escrit a més de compartir-les amb altres, amb vosaltres.
Així, doncs, avui divendres, neix el "Simplement jo".

Ya ha llegado!! sí, sí, ya ha llegado el momento de conseguir el reto número 4 de este 2011: estar presente en la blogosfera a través de un blog personal, el "Simplement, jo". Os tengo que decir que la idea inicial era tener otro tipo de blog pero, quizás sea uno de los retos para el 2012!!
Soy una persona que me encanta pasar tiempo con la gente, aprender de ella, crear cosas nuevas, hacer fotos, ir a correr, ayudar a los que sufren,... en fin, vivir la vida al máximo!!
Un montón de experiencias pasan en mi día a día y por eso me apetecía dejarlas por escrito además de compartirlas con otros, con vosotros.
Así es como, hoy viernes, nace el "Simplement, jo"